Si n’era una vegada, un poblet molt menut arraulit a la falda d’una muntanya enorme. La gent d’aquell poble tenien una característica molt especial: tots eren força o molt feliços, tots! Tanmateix poca gent de fora el poble ho sabia això. Perquè no era fàcil arribar-hi, i pràcticament no rebien visites de fora.

Però vet aquí que unes quantes persones de les quals pujaven cada hivern a fer excursions amb raquetes per la neu, o a esquiar pels camins de muntanya, se’n van adonar i, preguntant, preguntant, van arribar a saber què era allò que feia tan feliços els veïns i veïnes del poblet: cultivaven i menjaven raves! Si, raves, un tubercle d’allò més vulgar!

Així doncs, quan van baixar de les muntanyes, els excursionistes i esquiadors d’hivern van intentar cultivar raves a les seves contrades. Cadascú va buscar llavors i les va plantar a casa seva; va esperar un temps, i quan van veure unes bones fulles verdes, van creure que els raves ja estaven a punt, els van arrencar i se’ls van menjar. Puaf!! Quin mal gust que tenien! Allò no podia ser mai la causa de la felicitat de ningú.

Després d’unes quantes collites fallides (amb uns raves de fulles precioses i de gust fatigós) van decidir seguir una nova estratègia: quan pugessin al poblet, l’hivern següent, farien fotos de tot el que anessin veient per copiar-s’ho millor. I així ho van fer. Quan veien algú regant els raves, o entrecavant la terra, o collint-los i rentant-los… li feien una foto per fer-ho igual.

Tanmateix el segon intent va ser més frustrant que el primer: els raves eren vomitius (amb unes fulles precioses, això, si). De manera que van pensar en una nova estratègia per l’any següent: fotografiarien la gent del poble essent tan feliços. Quan van tenir les imatges precioses del poblet i la seva gent, van posar-hi de costat els seus raves de fulles preciosos i van començar a vendre per les xarxes que aquelles fulles eren la causa de la felicitat de la gent.

I com que qui més qui menys, tothom aspira a ser feliç, van tenir una gran venda de fulles de rave. Realment resultaven decoratives! I a l’hivern sobre fons nevats o amb llumetes de colors arribaven a simular ambients feliços, que tot i no durar gaire, la gent ja donava per bons. Ignorants com eren tots plegats que la felicitat en aquell remot poblet de muntanya no tenia res a veure amb les fulles, sinó que la donava el fet de compartir el cultiu, la cuina i els àpats dels raves.

Compartir i no decorar era la font de l’autèntica felicitat! (Tot i això, diu que als venedors de fulles de raves, el negoci els va molt bé!)

Bon Nadal!

 

Autora: mestra i pedagoga Anna Ramis

Blog

Facebook

Copyright © 2019 Campos Estela - Serveis de restauració | Tots els drets reservats | Privacitat i Cookies | Accés a rebuts | Accés a comandes