Amb tan sols 16 anys l’Isma va començar a treballar com a cambrer al restaurant de Can Rosés, a Rubí. També anava sovint amb el SEAT 131 per ajudar al “jefe” a portar el menjar a una escola a Vallvidrera, de vegades fins i tot nevant. Després va venir el repartiment a altres escoles com el Montessori o la Torre de la Llebre, a Rubí. I hi va haver una època en què també l’acompanyava a comprar fruita a Amposta per a les escoles i, de tornada, es paraven a berenar en un poble a la meitat del camí a casa.
Actualment l’Isma és qui distribueix els menús escolars als centres educatius que sol·liciten aquest servei. Comença la seva ruta per Cerdanyola del Vallès, travessa Barcelona, arriba al Baix Llobregat per després tornar a la cuina central a Rubí.
Quin moment et ve a la memòria quan penses en Campos Estela? Ens explicaries una anècdota?
Quan treballàvem com a cambrers al restaurant ens tocava treballar un dissabte sí i un altre no. I quan s’anaven les famílies, a això de les 4 o 5 de la tarda, era el moment de dinar nosaltres. Recordo com el “jefe” deia “Que no mengi ningú!”: I llavors sortia a comprar entrecot de bou. Tornava i, de vegades, fins i tot el cuinava ell per després dinar tots junts. Se’ns podien fer les 8 del vespre xerrant.
Si haguessis de descriure Campos Estela en poques paraules, quines triaries?
Família.
Què creus que ha canviat més de l’empresa (o dels menjadors escolars) durant tots aquests anys?
Recordo plats que cuinàvem de forma molt casolana i amb molt poques paelles, com la truita a la francesa o la truita de patata. Fins i tot alguna vegada havia fet jo les truites encara que no era la meva feina. A Campos Estela es podia aplicar aquella dita de “lo mismo te frío un huevo que te plancho una corbata”. Tots estàvem acostumats a fer una mica de tot.
Ens explicaries un joc de taula dels clàssics perquè el puguem recuperar a les escoles amb els nens?
Els escacs.
A què t’agradava jugar a l’aire lliure quan eres petit?
M’agradaria que els nens d’ara aprenguessin jocs antics com el cavall fort perquè s’estan perdent. Recordo un bastant peculiar que consistia a clavar eines al fang. Quan plovia i la terra estava tova jugàvem a llançar i clavar llimes o tornavisos a terra.
Quin és el plat més característic de la casa o què t’agrada més?
Un dels que millors records em porta és un cocido extreneño que servíem al restaurant. Un cuiner al restaurant Estela de Rubí Sud el feia molt bo. De vegades enyoro aquests plats de cullera.
Un desig per al futur
Mantenir l’esperit familiar.