Quan la Maribel era petita a la seva família feien de masovers a Sant Cugat i sempre tenien farina i altres queviures a casa. De nena, allò que li agradava més, era fer pastetes. Un dia, en passar un veí que havia estat cuiner, li va preguntar a la mare. On tens la mossa? I la mare va respondre: Allà està! Fent Farinetes! És a partir de llavors que tothom la va conèixer amb aquest sobrenom, Farinetes.

Aquest ha estat el punt de partida del projecte educatiu d’enguany, el Farinetes Tour, comptant amb una il·lustració que la dibuixant Pilarín Bayés va fer inspirant-se en una foto de quan Maribel era una nena i ja rondava per la cuina.

El veí cuiner li va regalar un dels seus llibres vells, “L’Art del Bon Menjar”. I amb aquest receptari i un altre que hi havia per casa, la Maribel va començar a interessar-se cada cop més pel món de la cuina.

Si un dia coincidiu amb ella i li pregunteu per una recepta es posarà la mar de contenta. Però no espereu que us digui les quantitats, no. Es veu que aquests llibres clàssics quan expliquen una recepta es limiten a dir “Un pessic d’aquí. Un pessic d’allà”. I amb aquestes indicacions i molta vocació la Maribel va començar a cuinar al Bar Compostela, primer. I després per a un munt d’escoles quan, els mestres que la coneixien de dinar al Compostela, van venir a demanar-li ajuda per organitzar el menjador escolar.

– Quin moment et ve a la memòria quan penses en Campos Estela. Ens explicaries una anècdota?

La clientela em va protegir molt. Quan vam obrir el bar jo era molt joveneta, tan sols tenia 20 anys. I van ser els propis clients els que em van explicar com fer anar la cafetera o com servir les cerveses i els licors. A més, els nois i noies que estudiaven per mestre a la Casa de Cultura de Sant Cugat van venir per casa i em van preguntar si els hi podia fer menjar. Aquí va començar tot.

– Si haguessis de descriure Campos Estela en poques paraules, quines triaries?

Anar millorant sempre.

– Què creus que ha canviat més de l’empresa (o dels menjadors escolars) durant tots aquests anys?

La manera de cuinar potser. Als inicis pelàvem sacs de patates a mà. Ho fèiem la nit abans amb l’ajuda d’alguns clients del bar que ens ajudaven tots en rotllana al voltant de l’estufa. Sempre ens vam sentir molt acompanyats per tota la comunitat de veïns on vivíem i teníem el bar.

– Ens explicaries un joc de taula dels clàssics perquè el puguem recuperar a les escoles amb els infants?

Recordo que, de petita, amb els ossos d’albercoc fèiem una mena de xiulets. I també jugàvem a les caniques, a tabes i a fer collarets amb les fulles de la pinassa.

– A què t’agradava jugar a l’aire lliure quan eres petita?

Crec que m’agradaven més els jocs moguts, que es consideraven de nois, com el futbol. M’encantava anar en bicicleta, jugar a la cadena i als indis. Quan tenia 15 anys encara jugava als enredos. Uns quants ens agafàvem de les mans en cercle i formàvem un nus amb els braços. Després havíem de desfer l’embolic però sense deixar-nos anar de les mans.

– Quin és el plat més característic de la casa o quin t’agrada més.

Recordo molt quan fèiem un munt de truites a la francesa amb quatre paelles, volta i volta, ben de pressa. I també els ous ferrats per als plats d’arròs a la cubana. Alguns dels plats que més agradaven als nens eren els macarrons amb bolonyesa, els canelons, les croquetes i les mandonguilles que fèiem a mà, una a una. També fèiem una sopa ben consistent, amb les carcasses del pollastre i els pedrers. Seguíem els consells d’una doctora que ens havia recomanat quins ingredients posar-hi al brou.

– Un desig pel futur

Empènyer i endavant.