Amb tan sols 20 anys en Pepe García emprèn un camí que canviarà la seva vida. S’allunya del negoci familiar a Galícia, una fàbrica de fusta molt gran dedicada a produir caixes com les que es feien servir per transportar plàtans de Canàries o marisc gallec. Allà ja havia demostrat les seves dots d’innovador inventant un enginy que permetia extreure les vetes de resina de la fusta d’una forma automàtica. Però va ser a Catalunya on va demostrar la seva gran capacitat de treball i l’esperit emprenedor amb la posada en marxa d’un bar de dinars, el Compostela. Per aquelles coses del destí el negoci familiar va especialitzar-se en el dinar a les escoles, començant per servir els àpats d’una escola bressol a Valldoreix.
Des de llavors, el nom de Campos Estela, que ret homenatge a les arrels gallegues, va quedar unit al món de la restauració social a l’escola i del lleure educatiu. En Pepe, junt amb na Maribel, és cofundador de Campos Estela i actualment segueix en actiu, portant el dinar a alguna escola propera a Rubí i fent gala de la seva ànima d’enginyer, posant solució a qualsevol repte tècnic que necessiti d’un bon manetes.
– Quin moment et ve a la memòria quan penses en Campos Estela. Ens explicaries una anècdota?
Quan vaig començar a repartir el menjar amb el SEAT 124 perquè encara no teníem furgoneta. També recordo molt el moment en que vam passar de cuinar 90 menús cada dia a 1.500 menús diaris. No coneixíem el món del càtering i allò va ser un repte molt gran per a nosaltres.
– Si haguessis de descriure Campos Estela amb uns quants adjectius, quins triaries?
Honestedat i treball
– Què creus que ha canviat més de l’empresa (o dels menjadors escolars) durant tots aquests anys?
Tot el que fa referència a la seguretat alimentària. A les cuines i als menjadors s’exigeix molt més que durant els anys 70.
– Ens explicaries un joc de taula dels clàssics perquè el puguem recuperar a les escoles amb els infants?
Més que un joc de taula el que recordo és quan posàvem pel·lícules als nens en acabar de dinar. Les llogàvem a un local de la Plaça Reial de Barcelona.
– A què t’agradava jugar a l’aire lliure quan eres petit?
Vaig començar a treballar molt d’hora. Si hagués d’escollir un moment a l’aire lliure que sigui un record especial em ve al cap quan per Nadal convidàvem a les escoles a la nostra cuina de Rubí. D’una granja ens deixaven conills, pollastres i xais i els portàvem al pati que envolta l’edifici de la cuina central. Era una gran festa amb els petits, els mestres i els directors de les escoles.
– Quin és el plat més característic de la casa o quin t’agrada més.
Un dels que més recordo i que ara ja no s’estila són els cervellets arrebossats.
– Un desig pel futur
Tranquil·litat. M’agradaria descansar perquè fa molt que volto.
Nota per als lectors: Els de la casa fa molt que senten dir a en Pepe que vol retirar-se per descansar, però en realitat tothom sap que li agrada estar al cas de tot.