Des de ben joveneta, Maribel Reyes -més coneguda amb el sobrenom de Rubita- va començar a treballar al bar de dinars Compostela, amb el matrimoni Pepe García i Maribel Huesca al capdavant. Tots eren veïns de la mateixa comunitat i, com ella mateixa recorda, treballaven com a una mateixa família. La seva mare també cuinava de tant en tant i la seva àvia ajudava a netejar els pollastres per al cap de setmana. Eren els primers anys de la dècada dels 70 i Rubita recorda com molts veïns donaven un cop de mà en el que podien. Quan acabaven de recollir el bar, pràcticament de nit, es posaven a pelar patates asseguts en cercle al voltant d’una estufa o preparaven els entrepans del dia següent en cas que els nens de les escoles per a les quals treballaven tinguessin excursió.
En parlar d’aquests anys, Rubita somriu i recorda que les vacances que van passar tots junts a Galícia van ser les dels millors. Cuinant al Compostela també va ser com va conèixer al seu marit. I va seguir treballant amb ells molt de temps fins al moment en què la família García-Huesca va decidir traslladar-se a la localitat veïna de Rubí per comptar amb una cuina més àmplia. Va ser llavors quan Rubita va decidir emprendre el seu propi camí. Actualment regenta un bar a Sant Cugat i segueix aplicant algunes de les primeres coses que va aprendre amb Maribel.
Quin moment et ve a la memòria quan penses en Campos Estela? Ens explicaries una anècdota?
El que més recordo són les colònies. Treballàvem moltíssim per portar totes olles, cassoles i tots els aliments que anàvem a cuinar-hi. Quan penso en això encara no sé com podíem fer-ho. Cuinàvem el mateix menú que preparàvem a les escoles. Si tocava paella, la preparàvem al mig del camp. I si tocava verdura, doncs el mateix.
– Si haguessis de descriure Campos Estela en poques paraules quins triaries?
Una part de la meva vida. Vaig aprendre molt aquests anys.
– Què creus que ha canviat més de l’empresa (o dels menjadors escolars) durant tots aquests anys?
Amb molt pocs mitjans trèiem endavant el menjar de molts nens. Crec que vam obrir pas. Ara es treballa de manera diferent. I crec que nosaltres vam ser pioners.
– Ens explicaries un joc de taula dels clàssics perquè el puguem recuperar a les escoles amb els nens?
Més que un joc de taula recordo quan sèiem al voltant d’un foc durant les colònies en el moment que es feia de nit. Organitzàvem jocs en cercle com “El conill de la sort”. Consisteix que els nens i nenes se senten en rotllana i cadascú posa la seva mà dreta oberta a sobre la del seu veí de la dreta i la mou fins a xocar amb la de l’esquerra mentre canten tots junts. Així aconseguíem que els nens es cansessin i es dormissin aviat, encara que després molts acabaven dormint a la nostra tenda de campanya en comptes d’en la seva.
– A què t’agradava jugar a l’aire lliure quan eres petita?
Jugàvem molt a pilota, a futbol. També fèiem jocs en cercle amb la pilota, passant-la amb les mans.
– Quin és el plat més característic de la casa o què t’agrada més?
Els pollastres rostits. Maribel els feia molt bons, els donava el punt de cocció just. Els compràvem sencers, els netejàvem, els tallàvem a quarts i els socarrimàvem per eliminar les restes de ploma. Maribel els condimentava d’una forma especial, tenia els seus trucs i solia mantenir algunes receptes en secret.
– Un desig per al futur
Que segueixin com estan i que mantinguin el caràcter familiar.