Presentem un article de Juanjo Fernández Sola, consultor pedagògic i professor tot terreny que sol impartir activitats de formació sobre temes educatius ben diversos i actuals.
En aquesta ocasió, ens apunta algunes recomanacions, en un to divertit i desenfadat, sobre com el moment de seure tots a taula pot convertir-se en un espai màgic. Un instant tan màgic com el que viuen els equips dels bons restaurants quan dinen plegats abans d’un servei. No us perdeu el final 😉
MENJAR EN FAMÍLIA, ESPAI MÀGIC!
-Espai màgic, dius? Però si és un infern!
A veure, menjar en família és un espai màgic… però cal treballar-s’ho! Abans, durant i després.
Per començar, suposant que els fills no hagin intervingut en la preparació de l’àpat (seria molt recomanable que ho fessin, però d’això, si de cas, ja en parlarem un altre dia), cal avisar-los amb temps -i personalment- que caldrà parar taula. Sí, amb temps i personalment, que vol dir anar un a un, i dir: “En 10 minuts, a parar taula”. L’alternativa, anar un per un a etzibar: “Va, vinga, a parar taula, ja!” només generarà males cares (i més que males cares), i a l’hora de la veritat, poca taula parada. En la mateixa línia, posar-se a cridar des de la porta de la cuina: “A parar taulaaaaa..!” genera tensió, irritació… i només té sentit si viviu en un ranxo i teniu la família escampada llaçant vedells (i no crec que sigui el cas).
Passats els 10 minuts, si tot va bé, aniran venint. Si no, s’admet un recordatori amb uns quants decibels, però sense atabalar-se. Això sí, tothom ha de tenir clar quines són les conseqüències de no haver col.laborat a parar taula: han de ser conseqüències proporcionades, però hi han de ser. Nota: si el primer/a que ha vingut a parar taula va rondinant mentres obre el calaix dels coberts, no li aneu darrera en plan inquisidor recriminant-li “Què has dit, eh? Què has dit? Vinga, que ho senti jo!” perquè -no ho oblideu- està parant taula. En canvi, el barrut que segueix a la seva habitació potser us ha dit somrient: “Sí, sí, ara mateix vinc!” i és molt carinyós… però NO està parant taula, i segurament acabarà dinant tan panxo sense cap conseqüència, perquè és un crack!
Per cert, pel que fa a parar taula, recomano vivament que hi participi tothom (amb excepció de qui hagi estat preparant el dinar), cadascú fent alguna tasca: les estovalles, els tovallons, els coberts, els gots, la gerra d’aigua… Sé que sovint l’organització és una altra: a un li toca parar taula, a un altre desparar… o bé a un li toca parar taula tot un dia, a un altre un altre dia… Sembla un bon sistema, però si, pel que sigui (excursió, malaltia, dinar fora) a qui li toca no ho pot fer el seu dia, es genera una casuistica difícilment gestionable: “Com tu no ho vas fer ahir, et toca dos dies seguits, i llavors jo ja faré el cap de setmana…”. Si cadascú té una petita tasca, quan falla algú, no és tan “pesat” substituir-lo i, a més, estarem començant a generar consciència que aquell àpat és “cosa de tots”.
Molt bé, taula parada. Ja estem asseguts. I ara, què?
Si sou creients, us recomano que beneïu la taula. Bé, i si no ho sou, també: doneu gràcies pel que teniu i podeu compartir. Si hi ha convidats, encara més. Penseu que, al cap i a la fi, “beneir” és “dir bé”, de les coses i de les persones. I dir bé del menjar farà que us senti millor. I és força més educat que cridar “A l’atac!” o “Tonto l’últim!” i abraonar-se sobre el menjar, oi?
Un apunt sobre els gustos: personalment (i jo no era gens bon menjador, que us ho digui ma mare) crec que tothom ha de menjar una mica de tot, i que tot el que es posa a taula és bo… però això no vol dir que els hagi d’agradar per força! Ho dic perquè si volem infants assertius, hem de deixar que puguin dir -amb respecte- que aquelles bledes, o aquell peix, o aquell el-que-sigui no els agrada. Que s’ho menjaran, però que no els agrada. I les nostres afirmacions sobre les bondats nutricionals i organolèptiques d’aquell menjar poden ser molt certes… però no hem de pretendre que diguin “Mmmm, tens raó… Ara sí que ho trobo bo de debò!”.
I ara, la Regla d’Or de l’Espai Màgic: Tothom Ha De Poder Explicar Una Cosa. El petit ha de poder explicar que un ganàpies li ha destrossat el “bollito” de sorra que estava fent al pati, la mitjana ha de poder explicar que ha contestat molt bé una pregunta que li han fet a classe, el gran ha de poder explicar que aquella professora li té mania, els pares han de poder explicar una cosa que els ha passat a la feina, o com els ha agradat aquell llibre… Si sorgeixen preguntes, diàleg, conversa… endavant. Però que es compleixi la Regla d’Or: Tothom Ha De Poder Explicar Una Cosa. Aquí els adults heu de ser bons moderadors, de manera que quan, pel que sigui, un relat ha estat interromput, un cop acabada la interrupció, us toca a vosaltres reprendre el relat, adreçant-vos a qui estava parlant: “Així, el “bollito” era molt xulo?” “Quins nervis quan et pregunten a classe, no?” “Aquesta professora no és la que tenies l’any passat, oi?”. D’aquesta manera desactivareu els possibles intents de “boicot” d’algun comensal que vol que l’altre acabi ràpid perquè a ell li arribi el torn més aviat, i estareu posant els fonaments de l’Espai Màgic: “aquí tots podem parlar i tots som escoltats”. És evident que, per facilitar-ho, no hi hauria d’haver distraccions en forma de pantalles, ni individuals ni grupals. Ara bé, excepcionalment, pot ser fins i tot interessant que engeguem la tele, si es tracta de comentar aquell fet que sortirà a les notícies, per exemple, i sobre el qual volem conversar: és molt important que els fills sentin les opinions dels pares -sobretot si són raonades i respectuoses- i que puguin expressar les seves. Si vosaltres no doneu la vostra opinió, esteu deixant que s’imposi el relat… de qualsevol altre. Però això hauria de ser excepcional. En general, el botó on/off, millor en mode off.
Mengeu, parleu, rieu, expliqueu-vos coses, serviu-vos el menjar i la beguda uns als altres, conegueu els gustos de cadascú, lloeu les arts culinàries de qui hagi preparat l’àpat, feu família tot menjant!
No estic dient que tot plegat sigui fàcil, o que no hi haurà mai conflictes, però no defalliu: insistiu amb bon humor, que val la pena!
Em van explicar que en els bons restaurants (no els de “Pesadilla en la cocina”), abans del servei, el personal dina, tots junts, i tota aquella gent que a la cuina treballa seguint una jerarquia molt estricta, a taula són tots iguals, mengen, conversen, aprenen uns dels altres i s’ho passen bé. I sabeu com en diuen, d’aquest moment? “Menjar de família”. Ho veieu, com és un espai màgic?