Entrevista a Michele Pancaldi Coordinador local d’‘EcoWaste 4 Food’ i operador del centre d’educació ambiental de Ferrara
El model ‘Pesa i pensa’ de Campos Estela ha començat a superar fronteres. La ciutat italiana de Ferrara va implementar el 2019 el projecte ‘Mangia e pensa’ (menja i pensa, en italià) als centres educatius del municipi. El projecte europeu EcoWaste 4 Food ha estimulat aquest intercanvi d’iniciatives europees en el marc de la lluita contra el malbaratament alimentari. Parlem amb Michele Pancaldi, coordinador local d’‘EcoWaste 4 Food’ a Itàlia i operador del centre d’educació ambiental de Ferrara per conèixer amb major detall la implementació d’aquest projecte a la regió d’Emilia-Romanya.
El projecte ‘Mangia e pensa’ ha aconseguit unir l’administració pública de Ferrara, el professorat, els professionals de l’educació del municipi i els dietistes. Com va sorgir la iniciativa?
‘Mangia e pensa’, i en general totes les activitats relacionades amb el malbaratament alimentari, van sorgir gràcies al projecte europeu ‘EcoWaste 4 Food’, amb el suport del Programa interregional de la Unió Europea. El projecte va propiciar la creació d’un marc temàtic, organitzatiu i financer que ha donat vida a projectes com el nostre. Aquest projecte ha propiciat la creació d’un grup local format per professors, famílies i autoritats sanitàries locals que han treballat conjuntament per adaptar el model català de ‘Pesa i Pensa’ a la realitat de la ciutat de Ferrara.
El projecte intenta transmetre als alumnes la necessitat de canviar els nostres hàbits alimentaris. Com valoreu els resultats assolits fins ara?
Les dades recollides durant els dos primers cicles han suposat una millora raonable pel que fa a la reducció del malbaratament alimentari. Ara bé, crec que l’èxit de ‘Mangia e pensa’ és doble: d’una banda, hem aconseguit implicar tota la comunitat escolar contra el malbaratament alimentari. Però d’altra banda, també s’ha assolit un valor afegit en les accions educatives realitzades per professors. Així, hem aconseguit que l’alumnat participés de forma activa en les activitats, generant un suport indispensable en l’àmbit de l’educació alimentària, tant entre els alumnes, com entre les famílies.
‘Mangia e pensa’ ha format els professors en hàbits alimentaris. Hi ha poc coneixement sobre el sistema alimentari en la societat europea?
Sí, n’hi ha molt poc. Es té poc coneixement sobre com funcionen els sistemes alimentaris a diferents nivells. De fet, només es disposa d’un coneixement parcial que propicia l’impuls del sistema cap a una dieta més sostenible i de major qualitat. Una de les activitats que es van fer en el projecte va ser identificar d’on prové el nostre menjar. Els alumnes (i també els professors) van identificar els llocs on acostumen a fer els àpats, ja sigui a casa, a l’escola o als establiments locals. Així vam aconseguir extreure informació sobre en quins espais ens alimentem. Després, es va anar una mica més enllà i ens vam preguntar d’on obtenen els aliments les botigues i supermercats on fem la compra, cosa que va generar un gran debat sobre el cultiu i la capacitat productora d’Itàlia. Amb l’alimentació hi ha quelcom democràtic: tots ho necessitem. Això ens ha de fer recordar que tenim l’obligació de garantir que tothom tingui accés a una bona alimentació. ‘Mangia e pensa’ ha promogut el valor dels aliments i de la cadena alimentària, recordant que tots som interdepenents. D’una banda depenem dels agricultors, els productors, els supermercats, els cuiners, els escorxadors, els veterinaris, el transport i els científics. Però d’altra banda, també depenem del sòl. Perquè un sòl sigui saludable depenem de la pluja, la llum, les abelles, els cucs i la resta de la biosfera que propicia la creació d’aliments.
El projecte ha sabut unir les diferents problemàtiques que genera el malbaratament alimentari: l’impacte ambiental, la salut i l’impacte en el desenvolupament dels infants. Hem de considerar el malbaratament alimentari com un problema global de la nostra societat?
Efectivament. Els recursos de la terra són limitats i quan llencem aliments també estem llençant els recursos que es van utilitzar per produir-los. El malbaratament alimentari exemplifica el paradigma de la necessitat que tenim de canviar el nostre estil de vida.
A Europa existeix un altre problema endèmic en relació amb l’alimentació: l’obesitat i la ingesta d’aliments poc saludables. És necessari un canvi cultural per mitigar el malbaratament alimentari?
Es tracta d’un tema controvertit sobre el qual no tinc coneixements específics. No obstant això, hi ha estudis i investigacions que demostren que el consum d’aliments de moltes persones és constantment superior a les necessitats calòriques. Aquesta és una dinàmica creixent que també suposa un enorme risc per a la salut i que, a més, exerceix major pressió sobre els recursos naturals i el medi ambient. Vivim en una societat d’abundància que parteix del paradigma del consum. Consumo ergo sum, consumeixo, o sigui que existeixo. Només per posar un exemple, a la ciutat de Ferrara hem demostrat que tres quartes parts del pa que es produeix no s’acaba menjant, i només serveix per muntar aparadors i atraure clients. Això també significa que el cost de producció dels aliments no està lligat a la suma del cost dels recursos utilitzats i del valor de la mà d’obra. D’altra banda, el valor que donem als aliments va en funció dels programes de cuina que veiem a la televisió o a Youtube. La població està disposada a gastar grans quantitats de diners per un telèfon mòbil, però no per menjar de qualitat. A més, s’identifica una ten[1]dència d’adopció de l’alimentació de qualitat per part de les persones amb major poder adquisitiu. Això ha de canviar. Som el que mengem.
Gairebé el 40% del malbaratament d’aliments es produeix abans que els productes arribin al mercat. Cal també canviar la manera de produir, transformar i comercialitzar per aconseguir uns sistema alimentari sostenible?
Durant el projecte hem après que hi ha dos motius principals que generen malbaratament alimentari: la pèrdua d’aliments i el malbaratament d’ali[1]ments. La pèrdua d’aliments és la categoria més gran i abraça qualsevol aliment comestible que no es menja, en qualsevol moment. Aquí s’hi poden incloure conreus que queden al camp, aliments que es fan malbé durant el transport i tots aquells aliments que no arriben a la botiga. A nivell nacional i europeu ja s’ha reconegut la necessitat de fer més eficient la producció i distribució d’aliments. Actualment, la Comissió Europea està treballant en una iniciativa que té entre els seus objectius la producció eficient i resilient d’aliments. Els darrers esdeveniments geopolítics han demostrat la fragilitat del nostre continent en l’abastiment d’aliments, tot i tenir una producció molt rica.
És l’educació la millor manera d’aconseguir aquest canvi?
L’educació té un paper important. Vivim en una societat de consum que crea necessitats que mai havíem tingut. A més, les opcions de producció encara estan vinculades a la demanda. Això fa que creguem que, a través d’una major consciència dels límits del nostre planeta i de les nostres necessitats reals, podrem exercir millor la nostra capacitat d’influir en l’evolució del sistema productiu.
L’equip de ‘Mangia e pensa’ va tenir l’oportunitat de descobrir el projecte ‘Pesa i Pensa’ en la primera visita tècnica del projecte ‘Ecoswate 4 Food’ celebrada a Catalunya. Quins punts en comú destacaria en l’execució dels dos projectes?
Sense dubte, el que més ens va impactar de l’experiència catalana va ser la implicació dels alumnes en el pesat[1]ge dels aliments deixats al plat. Per nosaltres va ser un repte incloure una activitat d’aquest tipus en la rutina escolar a Itàlia. L’activitat de pesatge ha estimulat moltes activitats didàctiques, relacionades amb les matemàtiques, les ciències naturals o l’anglès. El projecte català ens ha servit d’inspiració per a activitats intergeneracionals, com portar els avis a classe, i també per sembrar horts a l’escola. D’altra banda, també m’agradaria des[1]tacar el valor de la implicació de tota la comunitat educativa; no només el professorat, sinó també el personal de l’escola i del menjador i les famílies. Va ser una llàstima que haguéssim de limitar algunes activitats per la pandèmia. Espero que es puguin reprendre aviat i que s’estengui cap a altres escoles de la nostra ciutat, tal i com teníem previst. Finalment, m’agradaria destacar que aquest projecte no hau[1]ria estat possible sense l’entusiasme i disponibilitat de Campos Estela i de l’Agència de Residus de Catalunya.