La il·lustració de la Farinetes, el personatge central del nostre projecte educatiu, és el punt de partida d’una conversa entre la dibuixant, Pilarín Bayés, i la cuinera i cofundadora de casa nostra, Maribel Huesca. Els records sobre els seus jocs preferits i les menges de quan eren petites ens traslladen a un temps en que les joguines tenien un valor diferent a l’actual i tothom feia cuina d’aprofitament i de temporada, sense saber-ho. Estrenem el primer dels fragments de conversa que anirem compartint per celebrar el 50è aniversari i retornar als nostres orígens.

A QUÉ JUGÀVEU DE PETITES?

Pilarín Bayés: A la rutlla, al io-io, al diàbolo, a xarranca.

Maribel Huesca: a la cadena, a córrer fent cadena.

Pilarín Bayés: Però això era un joc de grup. A la cadena jugàvem cada dia a l’escola. Després ja va venir una mica el bàsquet. Però al començament no hi havia res més.

Maribel Huesca: També jugàvem a fer saltar els cromos…

COM ES CUINAVA A CASA ABANS?

Pilarín Bayés: La veritat és que actualment hi ha menys temps per cuinar.

Maribel Huesca: Abans cuinàvem molt els caldos hepàtics sense saber que ho eren. Es tractava d’aprofitar-ho tot molt. Bullíem verdura, la posàvem a escórrer i l’amaníem amb cansalada i oli. I amb aquell caldo i el pa que havia sobrat de la setmana fèiem llesques i ens menjàvem la sopa.

Pilarín Bayés: D’aquest estil també hi havia la sopa de farigola.

Maribel Huesca: Sí, per quan et feia mal la panxa.

Pilarín Bayés: A casa érem mig de ciutat. Però, de vegades, anàvem a pagès i collíem farigola. La fèiem amb el pa fregit i era exquisida, formidable!.

Maribel Huesca: Sí, era bullir la farigola i amb el pa escaldat. I si hi havia algun ou n’hi posàvem. I si les gallines no n’havien fet, doncs sense ou, que també tenia gust.

Pilarín Bayés: Seguir una mica les estacions també era molt maco. Per exemple, comprar ara maduixes per Nadal fa una mica d’angúnia. Sembla que li estiguis prenent a algú. Cada estació tenia la seva gràcia.

Maribel Huesca: Tot anava així, sí. Menjaves lo del temps.

Pilarín Bayés: Jo recordo molt bé la primera pinya que vaig veure en llauna. Natural encara vaig trigar una mica més.

Maribel Huesca: A col·legi hi ha una interna que, quan venia de no sé quin país, portava una caixa de xirimoies. I jo les mirava i pensava, si semblen escarxofes però no ho són!

Pilarín Bayés: Tinc una cosina que té xirimoies a Almeria i me n’envia una caixa cada any per primavera. I m’encanten. Però, de vegades, arriben fetes una coca perquè són tan carnoses que si qui les porta triga més del compte es fan malbé.

Maribel Huesca: Estic pensant que no sé de quin país venien les xirimoies. Però era en temps especials, com de vacances.

Pilarín Bayés: Les llonganisses de Vich són fabuloses. Penges una botifarra normal i li surten com uns péls i allò és pel penicillum roqueforti. I és fenomenal, al cap de vuit o nou dies ja tens un fuet. Potser a l’estiu una mica més.

Maribel Huesca: A casa, si sobrava alguna botifarra, la meva mare la penjava allà mateix a la cuina. I, al cap d’uns dies, estava seca. Es podia menjar com un fuet.

Pilarín Bayés: És exactament el mateix. Això és qüestió d’obrir i tancar finestres en el moment oportú i de tenir el rebost encarat a nord.

Blog

Facebook

Copyright © 2019 Campos Estela - Serveis de restauració | Tots els drets reservats | Privacitat i Cookies | Accés a rebuts | Accés a comandes