Entrevista #50AnysCamposEstela: Elvira Fernández, cuinera a l’Escola Montserrat de Rubí

Amb prop de 30 anys a la casa, l’Elvira és una de les cuineres de referència i més experimentada en tot el que comporta fer-se responsable d’un menjador d’escola. Amb força caràcter i esperit obert, té l’empenta per resoldre els reptes que se li plantegen i sempre està disposada a donar un cop de mà a qui ho necessita.

Quan preguntes sobre la seva feina en parla amb molt d’orgull. I, en recordar el seu primer contacte amb el món de l’hostaleria, et parla dels seus començaments a la barra del restaurant d’uns tiets a Barcelona. Una primera experiència que ja li va donar l’oportunitat de saber que la cuina li interessava tant com per dedicar-s’hi. Va ser llavors que va aprendre a elaborar les seves primeres empanades.

A banda de la cuina, l’altra seva gran passió són les criatures. “Els nens em donen vida i ho noto molt quan no els tinc a prop” explica. I és que l’Elvira entén el fet de treballar amb la canalla com a una veritable vocació.

Quin moment et ve a la memòria quan penses a Campos Estela? Ens explicaries una anècdota?
Recordo molt quan el Jefe, en Pepe, i el Martí, de jovenet, venien a dinar amb nosaltres tots els divendres. Era un moment que esperàvem tota la setmana. Ara també ho fan, de tant en tant, i quan sabem quin dia vindran a veure’ns per dinar plegats estem desitjant que arribi el moment. Dels primers temps un altre moment esperat eren les excursions que fèiem fora de l’escola el cap de setmana per fer una barbacoa tots junts.

– Si haguessis de descriure Campos Estela en poques paraules quins triaries?
La meva família. I ho dic de tot cor. Ens hem recolzat molt els uns en els altres en molts moments al llarg de tots aquests anys.

– Què creus que ha canviat més de l’empresa (o dels menjadors escolars) durant tots aquests anys?
Molts pares que venien a l’escola de petits ara porten els seus fills i recorden alguns plats que fèiem abans i ara no tenim costum de preparar. Recorden, per exemple, una mandonguilla gegant que fèiem amb all i julivert. Després la tallàvem a rodanxes, com si fos un bistec rus.

– Ens explicaries un joc de taula dels clàssics perquè el puguem recuperar a les escoles amb els nens?
Em venen al cap els de tota la vida com el parxís o les dames. Ara, els dies que plou, aquests jocs encara són un èxit i els nens s’entretenen molt. De vegades també juguen a cartes, les que porten de casa. Fa uns anys vam fer un vaixell pirata fet de cartró i va ser un èxit. I alguns nens també recorden quan vam reproduir al pati de l’escola el camí de Sant Jaume. Fins i tot vam fer bastons amb la petxina del pelegrí.

– A què t’agradava jugar a l’aire lliure quan eres petita?
Un joc que encara s’estila, la xarranca.

– Quin és el plat més característic de la casa o què t’agrada més?
Molts recorden les croquetes casolanes. Les preparàvem sobretot el dia després que cuinàvem brou de pollastre. Els purés de verdures també agradaven força als nens. I actualment és un dels millors plats perquè s’acostumin a la verdura. Els preparem sense sofregit, de forma molt natural, i afegim oli cru en el moment de triturar. Les llenties també és un dels plats tradicionals que els nens mengen força bé.

– Un desig per al futur

Salut per seguir endavant.